Dos taüts negres i dos de blancs

dos-tauts-negres-i-dos-de-blancs-658x1024

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquest Nadal vaig llegir el llibre de Pep Coll “Dos taüts negres i dos de blancs” i ara em diuen que és un dels aspirants al premi Crexells. Sense rellegir-lo, us faré cinc cèntims de la meva impressió.

Val a dir que l ’història és situa al Pallars Sobirà, en un territori que, per proximitat a la meva Noguera natal i per d’altres vincles afectius, m’és molt proper. La vida rural, la parla pallaresa, les masies, les serres, el paisatge, tot forma part de la manera de estar al món que m’han ensenyat a casa meva.

La novel·la narra una matança esgarrifosa per motius territorials, mai prou ben aclarits, de tota una família en una masia de la serra de Boumort. Especialment en el cas de l’assassinat de les dones no acabem de entendre el perquè. Malgrat que tota la contrada sap qui són els assassins no arriben a ser declarats culpables i el crim queda impune. Que pogués passar una cosa així en la postguerra no és estrany ja que el règim volia que és donés la idea d’un país tranquil on mai passava res. Per això els diaris no en van parlar.

Per entendre millor aquesta història, s’ha de tenir en compte com es vivia al Pallars abans, durant i desprès de la guerra civil. Sempre la terra era d’un amo ric, en aquest cas, un senyor de Barcelona, i els masovers cuidaven les seves terres. A l’arribar la guerra, la zona, principalment la serra de Sant Corneli, va esdevenir un lloc estratègic on els republicans van posar el Front del Pallars i van patir una important derrota. Molt jovent es va amagar per no participar-hi i no va poder tornar fins que va acabar. La postguerra va ser una bona època ja que no faltava menjar.

De senyors i masovers, de la transhumància, de la vida a pagès –tant diferent llavors de l’urbana -, d’anar al mercat, d’anar a peu a tot arreu, del paper de les dones, de com funcionava la justícia…De tot això ens parlen els personatges d’en Pep Coll.

L’estructura del llibre és un dels seus encerts, crec. Dinou personatges reals expliquen com van viure els fets. Entre tots resolen el trencaclosques. Parla tothom: els amos, els assassins, els veïns… El narrador només surt al principi i al final per explicar els seus records de la tragèdia i com ha arribat a escriure aquest llibre.

Un drama rural, un thriller històric, una novel·la negra? No ho sé, probablement una barreja de tot plegat per explicar uns fets no tan remots ni tan distants.

Encara que ara les masies de Carreu i el poble d’ Herba-savina siguin només erms i ruïnes.

Encara que ja no quedi ningú dels que podrien explicar la veritat.

Rosa M Roque

5 pensaments sobre “Dos taüts negres i dos de blancs

  1. m.carmen diu:

    Estoy leyendo un libro ,dificil de comprender y al mismo tiempo rico en su vocabulario .Una triste historia de fondo y una carga politica importante. Tiene un gran trabajo documental .Los episodios de cada personaje hace que se pueda seguir mas facilmente toda la trama.

    M'agrada

  2. Mayte Diest diu:

    “Dos taüts negres i dos de blancs” m’ha agradat molt. Bien escrita, lírica en sus descripciones de la tierra, contundente y fiel (presumo) en los retratos de los protagonistas. Estupenda la mezcla de ficción con hechos reales e históricos. Los personajes van desfilando a lo largo de la novela con fluidez, manteniendo la evolución de los sucesos, cuanto acontece alrededor de los crímenes según cada protagonista, sosteniendo la intriga hasta el final, cuando se resuelve definitivamente la historia.
    El personaje que más me ha hecho disfrutar, la Tarrufa, una madre coraje con genio y carácter positivo; a pesar de todas las desgracias que tiene que afrontar no deja de tener fe en la justicia divina (sècula seculòrum). Después me gusta el Mílio, alegre-acordeonista-cantaire, algo metepatas, cuya segunda vida (inventada por el autor) no me ha llegado a convencer, aunque agradezco que se le salvara la vida y tuviera una segunda oportunidad. El más repulsivo, l’Eusebi, no sólo por ser el autor material de tres asesinatos, sino por su aparente poco carácter (siempre es la mujer la que lleva la voz cantante) y su fría crueldad a la hora de las ejecuciones. L’Amàlia, la maquinadora, una combinación de mujer cerebral y apasionada, merecía mayor castigo por su perversidad (también se libró del Mílio), que a última se declaró única culpable de los crímenes.
    Acompañan y dan un toque ameno las fotografías así como el pequeño mapa donde podemos situar a los personajes y seguir sus pasos durante el relato.

    Mayte Diest

    M'agrada

  3. Rosa M. diu:

    També he llegit “Dos taüts negres i dos de blancs”. En format novel·la ens narra uns fets que van tenir lloc al Pallars, uns crims esgarrifosos. Ens els explica de manera planera, viva, dura i real. La lectura es fa lleugera i força interessant; mentres tens el llibre entre mans, ni se’t passa pel cap de deixar-lo, ans al contrari, sents la necessitat de saber què passa més endavant, d’acabar-lo. Crec que pot ser un llibre que agradi a molts lectors/es: ben escrit, ben estructurat, de fàcil comprensió i, per l’argument, interessant. Podria qualificar-se de novel·la negra si no fos una novel·la històrica. Una petita i cruel història viscuda entre valls i muntanyes del nostre Pirineu

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s