El público: 2a sortida al TNC

El TNC ha apostat per representar El público de la mà del director Àlex Rigola. Al voltant d’aquesta obra de García Lorca hi giren un seguit de mites que la fan misteriosa i, fins i tot jo diria, provoquen en l’espectador cert desig al voltant de la representació.

En primer lloc, el text que es representa no és l’original, ja que aquest es va perdre, i la representació es fa en base a un manuscrit que sembla que no és el definitiu. En segon lloc, El público es considera una de les obres més difícils de representar del teatre modern i, per acabar-ho d’adobar, l’obra només s’ha representat una vegada a Espanya a l’any 1987 sota la direcció de Lluís Pascual.

Quan l’espectador accedeix a la Sala de Gran del TNC, la decoració o transformació no el deixa indiferent. La platea és d’una lluentor espatarrant gràcies a les làmpades de llàgrimes i uns cortinatges platejats. L’escenari, nu, engrandit, només té per decoració un monticle de sorra i una làmpada de llàgrimes. En un extrem un quartet toca música i una noia entona cançons.

L’austeritat aparent de la decoració de l’escenari contrasta amb el nombre d’actors que hi intervenen, alguns, tema molt comentat, apareixen en escena totalment nus. I dic aparent austeritat, perquè la veritable protagonista de l’escenografia és la llum, o potser millor, la llum i els foscos.

Pel que fa a la representació, i fins on un espectador poc expert pot intuir, la metàfora i la simbologia és excepcional creant un ambient oníric i quasi de paranoia a través del qual s’intueixen els dos temes fonamentals de l’obra: la sexualitat i el teatre.

Al voltant del primer tema, la sexualitat, tres personatges que representen el propi jo del mateix autor lluiten per imposar una sexualitat reprimida i en lluita.

El segon tema, el teatre, és una descripció gairebé filosòfica envers el teatre comercial i el teatre d’experimentació o assaig. L’autor de l’obra, García Lorca, considera que l’art pot canviar o transformar la societat i el públic no com a ser individual sinó col·lectiu hi té un paper fonamental.

Resumint, Àlex Rigola fa una molt bona posada en escena d’una obra complicadíssima de representar, però el director aconsegueix amb escreix captar el missatge i la simbologia de l’obra i transmetre-la a l’espectador, que, us ho asseguro, no en surt indiferent.

Àngels Vázquez
Article publicat originàriament a la revista RECVLL

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s