L’elegància de l’eriçó. Muriel Barbery

elegancia eriçoL’elegància de l’eriço és la segona novel·la de Muriel  Barbery. Publicada al 2006 va tenir una molt bona acollida pel lectors francesos, per la qual cosa va rebre Le prix de les Libraires.

Muriel Barbery (Casablanca 1969) és professora de filosofia i a més d’aquesta novel·la és l’autora de: La golosina (2.000) i Rapsodia Gourmet (2.010).

El títol de l’obra és metafòric  i, en general,  reflecteix el sentit poètic i filosòfic amb el qual l’autora ens explicarà la història dels personatges d’un edifici del número 7 de la rue de Grenelle de París, i més concretament del personatge principal, Renée Michèle, portera de la finca.

Si el tema principal de la novel·la és la condició humana, i per això l’autora aprofita els habitants de l’edifici per mostrar-nos diferents aspectes de cada un d’ells, la història i tots els pensaments exposats per la Renée, la portera, i la Paloma, una veïna de 12 anys, està carregada de referències a altres temes.

Així, l’obra fa una crítica a la societat occidental moderna, és una al·legoria de la cultura i la necessitat d’alimentar l’anima amb coneixements, està carregada de pensaments filosòfics i juga amb les aparences dels personatges i la realitat de les seves vides. Tot això, barrejat amb referències culturals de diferents camps ( música, filosofia, literatura, poesia…), fa que, sovint, la lectura sigui una mica aspre perquè la història passa a un segon pla i l’autora planteja un seguit de crítiques i ensenyances en veu dels seus personatges que els fan poc creïbles.

Pel que fa als personatges, la novel·la en té uns quants (6 principals, 11 secundaris i 4 animals) i molt ben caracteritzats fins el punt que molts arriben a la caricatura. L’autora no s’entreté només amb l’aspecte psicològic sinó que també descriu de manera clara l’aspecte físic de cada un d’ells.

Cal destacar, a part de la René, personatge principal de l’obra, la Paloma i en Kakuro Ozu. La Renée té cinquanta anys i fa més de vint que treballa com a portera a la finca, és vídua, li agrada la música clàssica, llegeix filosofia i mira cinema clàssic. Físicament no té cap encant i ella mateixa es descriu així:

“Sóc vídua, baixeta, lletja, grassoneta, tinc galindons als peus…” ( Pàg. 13).

La Paloma és la filla petita de la família que viu a la quinta planta, té dotze anys i és superdotada. Ha decidit suïcidar-se el dia que faci 13 anys.  És una amant del Japó  i de la seva cultura ( llegeix manga en japonès i li agraden els haikus)

En Kakuro Ozu és un veí japonès, jubilat, molt ric i amable que farà de nexe entre la Renée i la Paloma.

La novel·la està estructurada en capítols molt curts que intercalen dues veus: la Renné i la Paloma. És com si amb els diaris personals de les dues protagonistes, l’autora anés desgranant la història.  Cal dir, que les dues veus estan diferenciades, fins i tot, per la tipografia de la lletra. Una característica també a ressaltar és que el els capítols en els quals la veu utilitzada és la de la Paloma comencen sempre amb un haiku com a títol.

Tot això, la seva estructura, la complexitat dels pensaments que s’exposen, la quantitat de referències literàries, filosòfiques i musicals fan que la lectura de la novel·la no sigui entretinguda i àgil sinó que requereix un esforç per part del lector que va en detriment dels tocs humorístics i irònics que l’autora utilitza i que són en la major part molt encertats.

Anuncis

5 pensaments sobre “L’elegància de l’eriçó. Muriel Barbery

  1. Salomuss diu:

    Bona tarda!
    Tal i com dius, és veritat que la segona meitat del llibre es fa menys feixuga de llegir, perquè ja concreta les referències literàries/artístiques (almenys no en fa servir 15 pel cap baix en cada capítol, com en la primera part i et situes més) i passa més a l’acció o a la sorpresa d’haver estat “descoberta” pel Sr. Ozu…
    Em quedo amb les descripcions dels personatges de l’escala i dels animals, d’un to sarcàstic i malintencionat, i -si ho mirem des de la “versemblança”- en els qual pots reconèixer situacions i moments hilarants bastant reals.
    El que no sé és fins a quin punt no és una crítica a “l’intel·lectual” (a part de la crítica social i del món de les aparences estereotipades), donat aquest final tan abrupte i el temps que dedica a fer aquestes reflexions filosófiques (mig llibre!) que, per mi, crea una mena d’efecte contrari: està molt bé l’amor a la vida i a l’art com a èxtasi fugaç de la vida, però resulta una mica pedant i aquest esperit de sacrifici (de mantenir els estaments socials) de la portera protagonista… encara que sembla justificat pel drama familiar, si critica amb tant d’esforç la societat que l’envolta, és estrany que ella no s’hi rebel·li precisament i sent com és, una intel·lectual!
    Què en penseu?

    M'agrada

  2. angelsvazquez diu:

    Moltes gràcies pel teu comentari!
    Sí, Salome, tens raó pel que fa als animals. És curiós fins i tot el nom que tenen (parlament i constitució) És aquesta ironia que, a vegades, queda esmorteïda a causa de la dificultat de la lectura.I pel que fa al final estic d’acord amb tu, tinc la sensació que acaba la novel·la una mica precipitadament i de la manera més fàcil possible: amb la mort de la protagonista. A banda, i com bé dius, arriba un moment que tanta ensenyança cansa al lector una mica.

    M'agrada

  3. lidia bartolomé diu:

    Hola,
    No he llegit el llibre però és una de les meves lectures pendents. Fins ara, m’havien arribat algunes referències (guanyador d’un premi important, etc) que em feien considerar-lo un “bestseller”. Ara, llegint la guia de lectura i els vostres comentaris tinc la sensació que no és un llibre amb trets de supervendes, és així?

    M'agrada

    • angelsvazquez diu:

      Bon dia Lídia,
      Com dius, parlem d’una novel•la que en el seu moment va ser rècord de vendes (un milió d’exemplars i més de trenta setmanes núm. 1 en vendes) i per això, se li va atorgar, a França, Le prix de les Libraires. Però ja saps, també, que els llibres com els colors hi ha per tots els gustos. Per tant, no voldria que els comentaris que has llegit frustressin la teva lectura del llibre perquè si bé és cert que la majoria de membres del club va coincidir en què tot i ser un “supervendes”, no és un llibre que enganxi des de l’inici també es van valorar força altres aspectes. Per exemple: l’estructura en capítols curts i com si fossin dos dietaris paral•lels, la utilització d’haikus, la descripció dels personatges, determinats tocs irònics molt ben trobats, etc.. Per contra, la quantitat de reflexions dels personatges alenteixen molt l’acció i fan que la lectura sigui una xic feixuga i el final, i en aquest aspecte van coincidir la majoria, és molt poc recurrent.
      De qualsevol manera, si et decideixes a llegir-lo esperem el teu comentari.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s